El Patrimoni Arquitectònic, una font per a l’ensenyament de la Història i les Ciències Socials. El pensament i la pràctica docent dels professors

Resumen

El tema d’estudi de la investigació s’emmarca en el camp de la didàctica de les ciències socials i el patrimoni. L’objecte d’estudi és la didàctica del patrimoni arquitectònic i, tanmateix, el comportament i desenvolupament de la professionalitat dels docents. El cos central de la tesi te dos eixos vertebradors: 1. La conceptualització i construcció de nous coneixements que puguin millorar la didàctica del patrimoni arquitectònic com a font històrica. 2. La descripció i anàlisi de les competències del professorat: els seus coneixements, les seves opinions i idees, i també les seves pràctiques professionals. És una investigació descriptiva i empírica que fa servir instruments de tipus qualitatiu (grup de discussió) com de tipus quantitatiu (qüestionari). El patrimoni arquitectònic és un testimoni viu del passat humà. Quan el professor el fa servir com a font històrica, hauria de tenir en compte una sèrie de factors que són inherents a l’objecte arquitectònic, entenent aquest com una realitat viva i un document de la història. La font arquitectònica és diferent al document escrit i per tant cal fer un ús adequat a la seva naturalesa. La complexitat de l’obra arquitectònica, la dificultat per a interpretar-la i els problemes didàctics que se’n deriven segons els diferents criteris emprats en la restauració, són elements a tenir em compte quan es fa ús del patrimoni arquitectònic com a font de coneixement històric i social. La investigació es formula tres preguntes sobre les competències dels docents: 1. Quin tipus de coneixements tenen els professors sobre el patrimoni arquitectònic 2. Quin és el pensament i concepcions dels professors 3. Quina és la pràctica docent dels professors La tesi està estructurada en tres apartats: 1. Primera part. Marc teòric-conceptual: en primer lloc es formula l’objecte d’estudi, les preguntes, objectius i hipòtesi. Es fa una revissió de l’estat de la qüestió sobre la didàctica del patrimoni arquitectònic. Es revisen els estudis i investigacions que precedeixen la investigació. Es plantegen les bases conceptuals i disciplinars de la didàctica del patrimoni arquitectònic com a font històrica. Les disciplines de referència són l’arquitectura, la història i la didàctica. 2. Segona part. Marc empíric: per poder conèixer la realitat dels docents en matèria de competències patrimonials s’ha definit com a població d’estudi, els professors de Secundària dels centres públics de Catalunya que tenen l’especialitat de Ciències Socials. Els instruments d’observació indirecta que s’han dissenyat són el grup de discussió i el qüestionari. La mostra participant ha sigut d’un 10% dels professorat d’aquests centres. Una vegada recollits, mesurats i processats els resultats, la investigació descriu i analitza les respostes dels professors. 3. Tercera part. Conclusions: Es presenten els resultats obtinguts. Fan referència als tres àmbits que defineixen les competències docents: sobre els coneixements, les idees i concepcions, i les pràctiques docents. La investigació adjunta, com a apèndix, uns suggeriments sobre el tractament didàctic del patrimoni arquitectònic com a font històrica. Proposa en primer lloc la manera de fer la crítica de la font i en segon lloc, unes orientacions per realitzar visites i itineraris patrimonials. Al final de la investigació es presenten uns annexos. Cal destacar l’annex fotogràfic que aporta contingut visual al discurs en presentar imatges d’abans i desprès de les actuacions de restauració efectuades.