Icnologia de les conques marines pliocenes del marge Nord-Occidental de la Mediterrània

Resumen

L'objectiu de la tesi ha estat l'estudi del Ploicè marí de Catalunya i el Sud de França, caracterizant el seu contingut icnològic. Això ha permès la definición de diverses icnofàbriques a partir de les quals s'han pogut extreure conclusiones paleo-ambientals de cadascuna de les conques estudiades i comparar-les entre elles. Les conques pliocenes catalanes i del Sud de França són ben conegudes mercès als nombrosos treballs publicats en els darrers vint anys per paleontòlegs i geòlegs especialment de les Universitats de Barcelona i Montpeller. Aquestes conques són relativamente petites i es troben aïllades entre si. Foren formades per l'inundació durant en Zancliense (Ploicè inferior) de valls fluvials profundament excavats durant la crisi mesiniana (Miocè superior) que va afectar la Mediterrània. Totes aquestes conques poden ser considerades com a marines marginals, encara que els dispositius sedimentris, la batimetria i altres condicions ambientals foren variables. La transgressió zancliense va quedar registrada a totes les conques de manera molt semblant per a una superfície extensiva de bioerosió i incrustación. Des d'un punt de vista icnològic, "Gastrochaenolites", una perforación de bivalve, i Entobia, produïda per esponjes, són els taxons més freqüents. Posen de relleu el carácter litoral de la transgressió, confirmat també per la fauna associada. El registre de la transgressió es restringeix a aquesta superfície, excepta en la conca del Baix Ebre on apareixen altres dipòsits transgressius.Pel que fa als processos biogènics associats als sediments que omplen les conques, s'han reconegut fins a un total de 41 icnoespècies (estructures de bioturbació i bioerosió). Entre les estructures de bioturbació dominen aquelles que corresponen a l'activitat d'organismes sedimentívors i dentritívors i en menor mesura les estructures d'habitació. Aquest tipus d'associació és coherente amb ambients marginals, molt rics en matèria orgànica utilitzable i de petita fondària. S'han pogut caracteritzar diverses icnofàbriques amb determinats patrons recurrents. Els dipòsits sorrencs allotjen icnofàbriques amb diversitats baixes I sota index de bioturbació com a resultat de l'alta energia deposicional que inhibeix l'instal.lació d'una comunitat endobentònica complexa i destrueix una part de les estructures biogèniques produïdes. Els dipòsits més argilosos o lutític-sorrencs allotjen diversos tipus de icnofàbriques. Les icnofàbriques amb un índex de bioturbació alta i una diversitat molt baixa (quasi monoespecífica) corresponen a mitjans molt restringits, salobres i somers on només algun sedimentívor oportunista va poder proliferar amb èxit. A les unitats alternants lutític-sorrenques del Baix Ebre i el Baix Llobregat, la diversitat és moderada però l'índex de bioturbació és baix o moderat. Aquestes unitats corresponen a dipòsits somers, amb una alta taxa de sedimentación desfavorables a una bioturbació total del sediment. Una de les osbervacions més interessants és que les icnofàbriques descrites en la conca de Var, mostren índex de bioturbació i/o diversitats icnològiques més grans que fàcies equivalents a altes conques. Aquest fet confirma el seu carácter més profund que ja s'havia fet palès per diversos autors. L'estudi dels icnofòssils i les icnofàbriques en el Pliocè marí de la Mediterrània nord-occidental ha aportat nombroses dades al coneixement dels seus paleo-ambients (salinitat, batimetria, sedimentación, etc.) La variabilitat pròpia dels mitjans marins marginals (controlada per factors molt locals com són el relleu, la posició geogràfica, etc.) provoca una variación important entre els continguts icnológics de les diverses conques, però malgrat això es poden observar alguns trets comuns, com ara el domini d'estructures de sedimentívors i detritívors o la freqüència d'aparicions oportunístiques d'algunes traces.